EL PERSONATGE DE L’ANY

2018: ANY MARIA AURÈLIA CAPMANY

BIOGRAFIA

Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) era filla de Maria Farnés, membre activa d’Esquerra Republicana i professora de taquigrafia, i del folklorista i escriptor Aureli Capmany.

La família paterna provenia de Rubí, però l’avi Pau Capmany va canviar la vida rural per la urbana i es va instal·lar a Barcelona, on va aprendre l’ofici de cisteller i hi va obrir una cistelleria, a la cantonada de la Rambla amb el carrer de la Petxina. Aureli Capmany hi va treballar fins que el seu pare va morir, moment en què es va dedicar a l’estudi del folklore i de la història de la ciutat.

La família Farnés provenia de Sant Feliu de Codines, però l’avi Sebastià Farnés es va traslladar a Barcelona per fer-hi els estudis de Dret; després d’uns quants anys d’exercir com a advocat, es va dedicar a la paremiologia, la taquigrafia i la cultura popular.

Va ser a la casa pairal de Sant Feliu de Codines on va tenir lloc, el 1915, el casament entre Maria Farnés i Aureli Capmany. De primer, la parella es va instal·lar al pis de l’avi matern, a la ronda de Sant Pere de Barcelona, on va néixer Maria Aurèlia; però quan Sebastià Farnés va traslladar la seva residència a Canet de Mar, pares i filla van anar a viure a la Rambla, a la cistelleria de l’avi Pau Capmany, a la rebotiga de la qual feien vida; al carrer de la Petxina número 1, on va néixer el germà de Maria Aurèlia, Jordi, és on la família tenia els dormitoris. Maria Aurèlia hi va viure fins als quaranta anys, moment en què es va traslladar a un pis de la rambla de Catalunya.

El tarannà de les dues famílies, els Capmany i els Farnés, desinteressades per les qüestions econòmiques i allunyades de l’ascens social, mogudes, en canvi, pel saber i per l’esperit de llibertat, havia d’influir la jove Maria Aurèlia, formada en un ambient catalanista i progressista que, a més, no feia distincions entre sexes. Els seus primers estudis els va iniciar a l’Escola Montessori, i, després d’un temps d’inestabilitat escolar, va entrar a l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya, model d’avantguarda pedagògica, que dirigia Josep Estalella, on va romandre des de 1932 a 1937.

Acabada la guerra, va reiniciar els estudis i es va matricular a Filosofia, havent de repetir el primer curs, perquè el nou règim no considerava vàlid el curs impartit durant la República. L’any 1942 va acabar la carrera.

Una vegada desestimada la possibilitat de romandre a la Universitat i fer la tesi doctoral davant el canvi ideològic que suposava la realitat franquista del moment, Maria Aurèlia va optar per guanyar-se la vida donant classes i per dedicar-se a l’escriptura com una manera de respirar una certa llibertat enmig de l’asfíxia d’aquells anys de postguerra. Així, des de l’any 1944 i fins al 1956, va donar classes de grec, alemany i filosofia a l’Institut Albéniz de Badalona. I va ser durant el trajecte en tramvia que la duia a l’Institut, que va escriure sencera la seva primera novel·la, Necessitem morir, finalista del Premi Joanot Martorell de l’any 1947.

L’any 1967 va deixar definitivament l’ensenyament per dedicar-se de ple a l’escriptura. Amb Jaume Vidal i Alcover, el seu company des de 1968, va esdevenir també mentora i referent de joves escriptors de la Generació del 70, com Montserrat Roig, de qui va ser gran amiga, Terenci Moix, Maria Antònia Oliver, Jaume Fuster, Oriol Pi de Cabanyes i Guillem, entre d’altres. Al costat de la seva dedicació plena a l’escriptura —ja fos assaig, narrativa, teatre, novel·la o l’article periodístic—, Maria Aurèlia Capmany es va convertir en una activista a favor de la llibertat i dels més desafavorits i en contra de la repressió franquista.

L’activisme d’aquests anys a favor dels drets humans anava lligat, d’una manera inqüestionable, a la seva lluita per la llibertat i la igualtat de la dona. Lectora de Simone de Beauvoir i de Betty Friedan, la seva obra La dona a Catalunya: consciència i situació (1966), la va convertir en capdavantera del feminisme a Catalunya i en un referent indiscutible per a les joves dels anys 70.

El seu compromís social i polític la va portar, l’any 1975, a la militància amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), i, a petició de Pasqual Maragall, es va incorporar a la candidatura municipal per fer-se càrrec de la regidoria de Cultura i de Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona, tasca que va desenvolupar de 1983 a 1991.

BIBLIOGRAFIA

Novel·la:

  • Necessitem morir. Barcelona: Aymà, 1952 / Barcelona: Proa, 1977
  • L’altra ciutat (publicada per Aplec). Barcelona: Selecta, 1955
  • Tana o la felicitat. Palma de Mallorca: Moll, 1956
  • Betúlia. Barcelona: Selecta, 1956
  • Ara. Barcelona: Albertí, 1958/ Barcelona: Plaza & Janés, 1988
  • Traduït de l’americà. Barcelona: Albertí, 1959
  • El gust de la pols. Barcelona: Destino, 1962 / Barcelona: Edicions 62, 1986
  • La pluja als vidres. Barcelona: Club Editor, 1963
  • El desert dels dies. Barcelona: Occitània, 1966
  • Un lloc entre els morts. Barcelona: Nova Terra, 1967 / Barcelona: Laia, 1979 / Barcelona: Edicions 62, 1984 / Barcelona: Proa, 1999
  • Feliçment, jo sóc una dona. Barcelona: Nova Terra, 1969 / Barcelona: Laia, 1983 / Barcelona: Barcanova, 1994
  • Vitrines d’Amsterdam. Barcelona: Club Editor, 1970
  • Quim-Quima. Barcelona: Estela, 1971 / Barcelona: Laia, 1977 / Barcelona: Planeta, 1991
  • El jaqué de la democràcia. Barcelona: Nova Terra, 1972 / Barcelona: La Magrana, 1987
  • Ves-te’n, ianqui. Barcelona: Laia, 1980 / Barcelona: Barcanova, 2006
  • Lo color més blau. Barcelona: Planeta, 1983
  • El cap de Sant Jordi. Barcelona: Planeta, 1988.

Narrativa breu:

  • Com una mà. Palma de Mallorca: Moll, 1958
  • Cartes impertinents de dona a dona. Palma de Mallorca: Moll, 1971
  • Numnius Dexter Optatur, papa de Roma. Barcelona: Tarot, 1971
  • Coses i noses. Barcelona: La Magrana, 1980
  • Fumar o no fumar: vet aquí la qüestió (amb Pere Calders). Barcelona: Destino, 1988
  • Aquelles dames d’altres temps. Barcelona: Planeta, 1990
  • De veu a veu: contes i narracions [amb Montserrat Roig]. Barcelona: Cercle de Lectors, 2001

Literatura infantil i juvenil:

  • Anna, Bel i Carles. Barcelona: Lumen, 1971
  • Ni teu, ni meu. Barcelona: La Galera, 1972
  • L’alt rei en Jaume. Barcelona: Aymà, 1977
  • Àngela i els vuit mil policies. Barcelona: Laia, 1981
  • El malefici de la reina d’Hongria o Les aventures dels tres patrons de nau. Barcelona: Barcanova, 1982
  • Contes. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993
  • La rialla del mirall. Barcelona: Empúries, 1989

Teatre:

  • Tu i l’hipòcrita. Palma de Mallorca: Moll, 1960
  • Vent de garbí i una mica de por. Palma de Mallorca: Moll, 1968
  • Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya [amb Xavier Romeu i Jover]. París: Edicions * Catalanes de París, 1970 / Madrid: Moisés Pérez Coterillo, 1976 / Barcelona: Institut del Teatre-Diputació de Barcelona, 1992
  • L’ombra de l’escorpí. València: Gorg, 1974
  • El cavaller Tirant. Barcelona: Edebé, 1974
  • Tirant lo Blanc. València: Eliseu Climent / 3i4, 1980
  • Ca, barret! [amb Jaume Vidal Alcover]. Palma de Mallorca: Moll, 1984

Assaig:

  • Cita de narradors (amb Manuel de Pedrolo, Jordi Sarsanedas, Joan Perucho i Josep M. Espinàs). Barcelona: Selecta, 1958
  • Historias de Barcelona [fotografies de A. Basté]. Barcelona: Barrigotic, 1963
  • La dona a Catalunya: consciència i situació. Barcelona: Ed. 62, 1966
  • Dia sí, dia no: apunts sobre la nostra societat actual. Barcelona: Llibres de Sinera, 1968
  • La dona catalana. Barcelona: Mateu, 1968
  • Els vells. Barcelona: Mateu, 1968
  • La joventut és una nova classe? Barcelona: Edicions 62, 1969
  • El feminismo ibérico. Vilassar de Mar: Oikos-tau, 1970
  • De profesión mujer. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1971
  • Salvador Espriu. Barcelona: Dopesa, 1972
  • El feminisme a Catalunya. Barcelona: Nova Terra, 1973
  • Poema i vers o El cor salvatge de Carles Riba. Barcelona: Institut d’Estudis Hel·lènics – Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona, 1973
  • Carta abierta al macho ibérico. Madrid: Ediciones 99, 1973
  • El comportamiento amoroso de la mujer. Barcelona: Dopesa, 1974
  • La dona. Barcelona: Dopesa, 1976
  • Cada cosa en el seu temps i lectura cada dia. Barcelona: Dopesa, 1976
  • Subirachs o el retrat de l’artista com a escultor adult. Barcelona: Dopesa, 1976
  • La dona i la Segona República. Barcelona: Ed. 62, 1977
  • Temps passat, notícia d’avui: una història de Catalunya. Barcelona: Vicens Vives, 1978
  • Dies i hores de la Nova Cançó. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1978
  • Antifémina (amb Colita). Madrid: Editora Nacional, 1978
  • En busca de la mujer española. Barcelona: Laia, 1982
  • Diàlegs a Barcelona: M. Aurèlia Capmany, Pasqual Maragall [conversa transcrita per Xavier Febrés]. Barcelona: Ajuntament de Barcelona-Laia, 1984
  • Retrobar Barcelona [amb Jaume Sobraqués]. Barcelona: Lunwerg, 1986
  • Fem memòria. El port de Barcelona. Barcelona: Lunwerg, 1990
  • ¿Qué diablos es Cataluña? Madrid: Temas de hoy, 1990
  • Barcelona entre mar i muntanya. Barcelona: Polígrafa, 1992

Dietaris i memòries:

  • Pedra de toc (2 vol.). Barcelona: Nova Terra, 1970 – 1974
  • Dietari de prudències. Barcelona: La Llar del Llibre, 1981
  • Mala memòria. Barcelona: Planeta, 1987
  • Això era i no era. Barcelona: Planeta, 1989

Còmic:

  • Dona, doneta, donota (amb Avel·lí Artís-Gener). Barcelona: EDHASA, 1979

Guions:

  • L’alt rei en Jaume. Televisió, 1977 – 1978
  • La nina. Televisió, 1977-1978 [basat en Casa de nines d’Ibsen).
  • Tereseta-que-baixava-les-escales. Televisió, 1977-1978 [basat en el conte homònim de Salvador Espriu]
  • Aquesta nit no vindrem a sopar. Televisió, 1978 – 1979
  • La nit catalana. Televisió, 1978-1979
  • Temps passat, notícia d’avui. Ràdio 4, 1979
  • Història de Catalunya, 1977-1978 (45 capítols). Ràdio. Edició en casset (1979).
  • Les nits de la tieta Rosa. Televisió, 1980

També va realitzar nombroses traduccions de libres en francès, italià i anglès.

A la Sala de Lectura hi podeu trobar:

  • Lo color més blau
  • Cartes impretinents
  • Un lloc entre els morts

Si voleu saber més coses sobre Maria Aurèlia Capmany, podeu consultar les següents direccions web:

http://cultura.gencat.cat/ca/anymariaaureliacapmany/inici/

http://www.heroinas.net/2015/12/maria-aurelia-capmany.html

https://www.escriptors.cat/autors/capmanyma/pagina.php?id_sec=415


2018: ANY POMPEU FABRA

BIOGRAFIA

Va estudiar enginyeria industrial a la Universitat de Barcelona (1886-1890), on va conèixer el grup d’intel·lectuals joves que s’aglutinaven al voltant de la revista L’Avenç i que impulsaven la modernització cultural i el catalanisme progressista.

Els de L’Avenç van promoure una campanya (1890-1892) a favor d’un sistema gramatical i ortogràfic funcional, acostat a l’idioma parlat i desproveït de rutines castellanitzants, amb la intenció que es convertís en la llengua nacional de Catalunya. En plena campanya, el 1891, van publicar la primera gramàtica de Fabra, amb el títol d’Ensayo de gramática de catalán moderno.

En els anys següents Fabra va participar en el moviment modernista i va continuar perfilant i difonent les seves propostes lingüístiques per mitjà de conferències, cursos i publicacions. L’any 1902 es va traslladar al País Basc, per treballar com a catedràtic de química a l’Escola d’Enginyers de Bilbao. La seva participació en el Primer Congrés Internacional de la Llengua (1906) va contribuir a la seva notorietat pública.

Va tornar de Bilbao el 1912, cridat per Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, per encarregar-se d’una càtedra de llengua catalana i participar en els treballs de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. La Secció Filològica va publicar les Normes ortogràfiques el 1913, obra col·lectiva però elaborada principalment per Fabra.

El treball de codificació es va completar amb el Diccionari ortogràfic (1917), la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general de la llengua catalana (1932), totes tres obres signades ja exclusivament per Fabra. La proposta lingüística de Pompeu Fabra va tenir una gran acceptació. El 1914 la Mancomunitat de Catalunya, el primer òrgan d’autogovern català des del 1714, la va adoptar  malgrat l’oposició d’escriptors rellevants.

En els anys següents el prestigi social de Fabra es va consolidar, i en els temps de la dictadura de Primo de Rivera el seu nom va començar a adquirir caràcter de símbol de la resistència lingüística i cultural.

Després de la Guerra Civil es va exiliar i, amb moltes penalitats materials i morals, va dedicar els seus darrers anys a Prada a continuar treballant per la llengua catalana (la seva darrera gramàtica, de 1948, es va publicar a títol pòstum el 1956). El 1945 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc. Va morir el 1948.

 

http://www.elpunt.cat

Llibres de Pompeu Fabra, i relacionats, que podeu trobar a la Sala de Lectura:

  • Diccionari general de la llengua catalana (Ed. Edhasa)
  • La llengua catalana i la seva normalització (Pompeu Fabra)
  • Homenatge a Pompeu Fabra (1868-1948). Fidelitat a la llengua nacional (Ed. Institut d’Estudis Catalans)

Recursos web on poder trobar més informació:

https://www.upf.edu/web/catedrapompeufabra/pompeu-fabra-el-mestre

http://llengua.gencat.cat/ca/anypompeufabra/inici/